C. Santa Irene, 16

La història d’aquesta imatge comença en el moment de la construcció de la casa, al voltant de l’any 1950. Aquesta casa, una de les primeres del carrer (que en origen eren totes de planta baixa), va ser edificada per Alfonso Sevilla i la seua dona, de nom Paquita. Alfonso, que era cobrador d’autobús de la companyia HICID (en les línies de Castelló i València) però que també sabia d’obrer, va construir la casa i la contigua, fins al cantó de l’actual ronda i antigament vieta de la Panderola. El matrimoni, que no podia tindre fills, va adoptar una xiqueta ja fadrineta, i amb motiu de la seua primera comunió van col•locar la capelleta i van inaugurar la imatge de santa Irene, a més de promoure la primera i única festa en honor a la santa, que es va celebrar un any més tard. Com era tradicional, el carrer va fer porrat la vespra, amb taules al carrer i música amenitzada per la guitarra del “xurret” (que tocava el tabalet en la banda de música). El dia de la festivitat de santa Irene (el 20 d’octubre), es va fer una processó i una missa a l’església parroquial d’El Salvador. El carrer participa actualment en les festes en honor a l’Ecce Homo. L’any 1965, la casa va ser venuda a Francisco Ventura Agut, Josefa Ribes Bort i Dolores Ventura Agut (“la gitaneta”) i, més tard, a José Grifo Rochera i Isabel Fernández Morales. L’any 1974, els propietaris van passar a ser José Ferrada Esteban (†) i Dolores Rubio Regal, que han sabut conservar la imatge per voluntat pròpia i també per comanda del carrer. Aprofitant la darrera reforma de la casa, la imatge de santa Irene va ser repintada l’any 1997; l’encàrrec el va portar a terme (per 20.000 pessetes) Vicentica “la plaça”, veïna del carrer sant Victoriano, que també havia restaurat la imatge de l’Ecce Homo de l’ermita. El terra de l’entrada d’aquesta casa, en forma de mosaic, procedeix d’un immoble que estava al mateix Pla, al cantó del que ara és el jardí dedicat a Jaime Chicharro, just enfront de l’edifici de la Caixa de Sant Josep. L’any 1935, el carrer es deia de la Morera, a causa segurament d’un arbre ben conegut i accessible que donava fulles als xiquets aficionats a la cria de cucs de seda. Santa Irene (†653), patrona de les infermeres, era una jove portuguesa del segle VI; algú va decidir que era una jove massa bella perquè dedicara la seua vida només a Déu, així que va ser decapitada i el seu cos va ser llançat al riu Tajo, apareixent a la població de Scalabis, que des d’aleshores va adoptar el nom de la santa: Santarém (Santa Irene).

· Testimonis: Dolores Rubio Regal, José Vicente Ferrada Rubio, Vicente Ribes Cubertorer, Concepción Segura Canós.

· Datació probable: 1952.

· Festivitat: 5 d’abril.

· Descripció: la imatge d’escaiola mesura 99 cm (75,5 cm de cos i l’aurèola, i 7,5 de pedestal) i està dins d’una capelleta rectangular (110 × 60 cm), amb marcs i porteta de fusta ojival. Els marcs exteriors són de 4,5 cm i els de la porta de 6 cm. Les dimensions totals exteriors són: 126 × 88 cm, amb una base i una teulada que sobreïxen 20 cm.

Fotos: J. Verdegal.