C. Santa Rosa de Lima, 7

Aquesta imatge amb capelleta de la santa dominica la va reubicar Rafael Gaya, l’any 1980, en el mateix lloc de la casa antiga, que era d’una planta. La imatge, que està en la mateixa posició que tenia anteriorment, va ser sufragada pel veïnat del carrer l’any 1950 i comprada a la ciutat de Cartagena. Fins a l’any 1968 hi havia també un panell ceràmic que representava santa Rosa de Lima. Estava situat a la casa que actualment porta el número 17, on vivien les germanes Mercedes i Dolores “les bovaines” (filles d’Hermenegildo i Teresa Montoro “la puçolera”), també conegudes com “les del sant”. Aquesta casa no va caure en la guerra civil de 1936-39 (el carrer es deia de José Cantos durant la Segona República; aquest polític vivia a l’actual número 11), però el panell va ser emblanquinat amb calç per a evitar la seua destrucció. Després, la casa va ser llogada durant un temps, i finalment venuda. Els compradors van llevar el panell a l’hora de reformar la casa, amb la intenció de tornar-lo a col•locar, però els taulellets es van trencar i no van poder recuperar-se. L’estampa formava un nínxol rectangular, era de colors i tenia 12 peces (4 d’alçada i 3 d’amplària, envoltades d’un marc de color fosc); representava la santa amb capa negra de dominica, mirant lleugerament cap a la mar i amb unes flors en la mà, al mig d’un paratge amb núvols al cel. Els testimonis no recorden si hi havia una inscripció amb el nom de la santa. Durant cert temps, les dues imatges van coexistir i van presidir les festes del carrer. En realitat, la imatge actual es va instal•lar perquè s’estilaven més les representacions en forma d’estàtua que les estampes de ceràmica. Com que sabem que el carrer existeix des de finals del segle XIX, podem suposar que el panell ceràmic es va situar per a inaugurar-lo, cap a l’any 1880. La devoció per santa Rosa de Lima (1586-1617) es va estendre ben prompte per tota la cristiandat hispànica. Com a primera santa d’Amèrica (canonitzada l’any 1671), va ser declarada patrona de Lima, de les Filipines i de les Illes Orientals. També és la patrona dels floricultors. La seua presència a Borriana està sens dubte relacionada amb les activitats predicadores de l’orde dominicà; de fet, el carrer perpendicular a santa Rosa de Lima està dedicat al fundador de l’orde: sant Domènec de Guzman. En el porrat en honor a santa Rosa de Lima no faltaven les faves i tramussos per al veïnat i els visitants. S’organitzava una serenata el dissabte de la festa, en la qual solia tocar un grup de quatre músics que s’instal•lava en un taulat col•locat prop de la casa on estava el dosser (que cada any se sortejava). Entre aquells músics hi havia Manuel Vilana (que cantava), Antonio Martí “fogassa” (amb el seu acordió) i Amadeo Antonino. La processó passava pels carrers del Bon Succés, Sant Vicent i el Raval, en direcció a l’església de les monges dominiques, on s’oficiava una missa. En tornar al carrer, es disparava una traca que arribava als 100 metres de llargària. També participava de la festa el carrer Mestre Serrano, que és la continuació de Santa Rosa de Lima. Un gran animador del porrat (i també de molts altres) era Pere Devís “el cosso”, del què podem rescatar aquesta poesia (que solia recitar el dia de les enramades, que se celebrava el primer diumenge de maig): La que és guapa sempre és guapa / la que és lletja sempre és lletja / igual com la que festeja / o com la que novio no atrapa / es raro la que s’escapa / d’este obsequi tan brutal / que encà que li sàpia mal / la xica que enfadà es posa / té que llavar el brancal / el diumenge de la rosa. Després del diumenge de la festa, les veïnes resaven una novena a la santa, tots els dies a les 3 de la vesprada davant de la imatge, assegudes en cadires. El veïnat del carrer, com en tots els de Borriana, era com una gran família. L’últim porrat es va celebrar el 31 d’agost del 1958; el dosser estava en casa de José Serra “el gallo” i María Claramonte “la pedregala” (l’actual número 14). El capellà que va celebrar la missa va ser mossèn Manuel María Gual Esteve (dominic i definidor de l’orde, que va impulsar, juntament amb mossèn Vicente Monserrat Melià, la construcció del convent de les monges dominiques de Villa Fátima). La casa número 9 del carrer, cantonera amb el carrer de la Saleta, era fins a l’any 1963 la tenda d’ultramarins d’Antonieta Rochera.

· Testimonis: Ana González Céspedes, Dolores Pérez González, Paquita Devís Ribes, Bautista Peris Llansola, Teresa Gual Esteve, María Devís Ribes, Asunción Esteve Huguet, Paquita Martínez García, Montiel Chordá Montoro, Juan Bonet Llobregat, Víctor González Ibáñez.

· Datació de la imatge de maçoneria: 1950. Datació aproximada de l’estampa ceràmica: 1880.

· Festivitat: 23 d’agost, però el carrer ho celebrava el dia 30 (segons el calendari festiu d’aleshores).

· Descripció: imatge de guix de 84 cm d’alçada (inclosa la base de fusta, de 10 cm); l’aurèola sobreïx 5,5 cm. La capelleta, que és accessible des de l’interior de la casa, té un marc de ferro de 3,5 cm. El quadre del vidre mesura 96,5 × 36,5 cm, i el rectangle total exterior 120 × 75 cm.

Fotos: V. Martí.

El carrer Santa Rosa de Lima en la riuada de 1956 (11 d’octubre).

A l’esquerra, el cantó del carrer Mare de Déu de la Saleta; a la dreta, el cantó del carrer Sant Domènec;

al fons, el Timbrat i el carrer Mestre Serrano. 

Arxiu fotogràfic S.G.B.