C. Sant Vicent, 32

L’advocació a la Mare de Déu del Roser va ser difosa per l’Orde dels Dominics, seguint les revelacions de santa Brígida (1303-1373). El lloc de privilegi que ocupa la imatge és una indicació de la importancia que la seua devoció va representar, tant per al poble com per als propietaris de la casa. El carrer on es troba la imatge (que és la meitat de l’actual carrer de sant Vicent) existeix des de l’any 1755. Per aquells anys ja era molt populós: tenia 35 cases i 132 habitants. El carrer de sant Vicent deu el seu nom al Portal de València (enderrocat a les primeries del segle XVIII), que al segle XV estava sota l’advocació del sant (aquesta és també la causa que hi haja una estampa de sant Vicent al mateix Raval). L’any 1755, just a la casa cantonera amb el carrer sant Xuxim, tenia el taller i la botiga el mestre teixidor Bautista Saera, i a la casa que ara és la Societat de Caçadors treballava el teler de Juan Granell. El carrer va conservar aquest nom (en versió valenciana o castellana) fins a 1913 (Cruz del Rosario); el 1918, en acabar la Gran Guerra, es va anomenar dels Aliats, l’any 1930 es deia Juan A. Perea, després Estanislao Figueras (1931) i José Antonio (1939). Entre el cançoner popular hi ha una curiosa al•lusió als fadrins del poble: I els xics fadrins de Borriana / no saben altra cançó, / del casino a la taverna / i els diumenges a Castelló. / Vénen al tren de les set / molt contents i molt pagats, / i en les butxaques molt buides / i els pantalons esgarrats. / Vénen pel carrer Sant Vicent / drets a la Puerta del Sol, / per vore les cares fines / que passen pel carrer Major. El carrer de sant Vicent conserva algunes mostres ben representatives d’arquitectura urbana, que han merescut ser catalogades com a edificis protegits; a més de la casa on està situada la imatge de la Mare de Déu del Roser (casa Ríos Martí), són de destacar els números 3, 9, 11 i, sobretot, la veïna número 34 (amb una façana que imita una vivenda modernista del Passeig de Gràcia de Barcelona). Fins als anys 1920, per accedir al carrer del Roser s’havia de travessar un pontet sobre la séquia de l’Ull de la Vila, que, procedint de la tanda, continuava cap al Pla. El carrer que actualment es diu Mare de Déu del Roser (al qual mira la imatge) es deia de l’Abrevador (1843, data de la seua creació), i després de 1913 del Rosario, Nuestra Señora del Rosario, Cruz del Rosario, Rafael de Riego, una altra vegada del Rosario i carrer del Roser. Aquell antic abeurador, que donava nom al carrer, va ser tapat i va desaparèixer per decisió de l’Ajuntament de data 26 de setembre del 1852. Per tal d’eixamplar el començament del camí d’Onda, el 23 de juliol del 1893, l’Ajuntament acordava comprar a la baronesa de Terrateig dues fanecades i deu braces d’hort per 8.052 pessetes; el 5 d’abril de l’any següent decidia fer un jardí en aquell lloc, i el 25 de juliol del 1897 aprovava continuar l’eixample del camí d’Onda i convertir-lo en passeig públic. Segons un testimoni del carrer (Francisco Enrique, 1927-2004), el carrer del Roser era en els anys de la seua infantesa com la nova Arcàdia: molt bona gent, molta harmonia entre tots, vetlades de conversa interessant i plenes de cordialitat. Ell ens contava, entre altres coses, com un jaio del carrer que era somnàmbul va aparèixer una nit d’estiu en camisó i amb una escopeta al balcó, i el rebombori de terror que es va produir. Ens contava també que una nit de l’any 1932 (o potser 33 o 34), el veïnat va creure que arribava la fi del món en contemplar una fantàstica pluja d’estrelles, i que la por va durar dies sencers. La guerra civil del 1936, com en tants altres llocs, va produir assassinats al mateix carrer, dispersió dels veïns, canvis de mentalitat i mort de les ideologies. En els anys d’absència de trànsit motoritzat, el carrer del Roser, estret però cèntric (la casa número 4 està catalogada com a edifici protegit), destacava per les seues condicions acústiques excepcionals, que es notaven sobretot en les manifestacions festives; ací, el passacarrer de sant Antoni sonava d’una manera diferent, i el crit de «Visca el pare sant Antoni» retronava d’una manera especial, sobretot quan procedia de la veu del tio Salvador, una veu de baix profund que era l’orgull de la seua família i del carrer. Una tradició també perduda era el Rosari de l’Aurora: una associació religiosa formada per quinze xics i quinze xiques, tots fadrins; el primer diumenge de cada mes eixia de matinada la processó, en la qual participaven els trenta cofrares, alguns devots i un grup de huit o deu cantors amb alguns instruments. Aquelles veus sonaven majestuoses entre els murs del carrer i, en aturar-se davant de la casa del tio Salvador, sonava un Glòria que anul•lava fins i tot el so del bombardí. La comitiva del Rosari de l’Aurora eixia de l’església d’El Salvador i seguia el següent itinerari: carrer Major, la Puríssima, sant Xuxim, sant Vicent, Mare de Déu del Roser, sant Miquel, el Raval, el Pla i entrava a l’església d’El Salvador. Com que l’hora de l’arribada coincidia sempre quan estava oficiant-se la missa de huit, mossèn Cornelio, argumentant que la música i els cants distreien l’atenció dels fidels, va decidir anul•lar el Rosari de l’Aurora.

· Testimonis: María Carmen Enrique Cerezo, Francisco Enrique Cerezo, Manuel Tejedo Rubert, María Martí Capella.

· Datació aproximada de la imatge: 1900.

· Festivitat: 7 d’octubre.

· Descripció: imatge de guix de 74 cm que descansa sobre un pedestal de fusta de 26 cm; la capella està a ras de paret i mesura 130 × 60,5 cm (el marc i la porta de fusta són de 9,5 cm).

Fotos: V. Martí.

Vista del carrer Sant Vicent i del pontet que conduïa al carrer del Roser

(1890 aproximadament).

Arxiu fotogràfic S.G.B.