C. de la Sang, 2
| Aquesta Mare de Déu va donar nom al carrer a partir de 1843. La seua frontalitat, la capa de color blau clar i daurat (d’estil imperi), així com el fons càlid de núvols grocs, fan pensar en una derivació de l’estil del pintor Vicente López Portaña, al quan s’afegeix una simulació de pedra de marbre vert al voltant del medalló central que acull la imatge. Fins a l’any 1510, el carrer es deia de la Juheria o de la Juhiria. El call de Borriana va desaparèixer entre 1474 i 1481 (abans de l’expulsió oficial dels jueus l’any 1493), i sabem que aquest carrer i adjacents eren el nucli d’una població jueva de 150 habitants; si considerem que el total de la població de Borriana no passava de 600 persones, podrem comprendre el pes demogràfic i social d’aquella comunitat entre els nostres avantpassats. Un record evident de la presència de la comunitat jueva a Borriana el tenim, per exemple, en el nom de la séquia Subirana o L’ull dels Jueus. Sembla que, entre els cristians, era tradicional anomenar carrer de la Sang aquells carrers on habitaven jueus, als quals se’ls considerava responsables del vessament de la sang i mort de Jesucrist. En el període de celebració de la Pasqua jueva, els jueus de Borriana tancaven les dues portes del call per a protegir-se dels atacs dels cristians, que es repetien cada any en la Setmana de la Passió de Jesucrist. Una porta tancava el pas del carrer Major i l’altra el del carrer de la Carnisseria (actualment Santa Teresa). L’any 1755, el carrer tenia 19 cases i 63 habitants. El nom popular del carrer s’ha mantingut al llarg del temps perquè hi havia la capella de la Sang (en el lloc on estava la sinagoga jueva), just al cantó del carrer major, on ara hi ha una finca de pisos de la família Tormo. L’any 1830, l’església de la Sang va ser habilitada com a escola de xiquets, que abans ocupaven un casalot vell de la placeta del Tremedal, anomenat l’Escola Vella. Aquesta escola va ser traslladada al convent de la Mercè el 21 d’abril del 1839. La capella de la Sang va servir com a lloc de reunió de les forces vives del poble; per exemple, el 21 d’abril del 1861, l’Ajuntament i els contribuents van celebrar ací una assemblea per a intentar solucionar els nombrosos incidents desagradables relacionats amb l’ús de les aigües de reg, amb el resultat de la redacció d’un Reglament d’aigües; en aquella reunió va nàixer també el Tribunal d’Aigües, amb competències i funcionament molt semblants al Tribunal de les Aigües de València. També en la mateixa església de la Sang, el 8 de juliol del mateix any (1861), es va donar lectura a la proposta de José Campo (que després seria marquès de Campo, i que tenia la concessió del ferrocarril de València a Tarragona) d’aproximar la línia fins al terme de Borriana. Durant la guerra civil del 1936-39, l’església de la Sang va servir de presó: d’allí eixien els presoners per a ser ajusticiats. Després del conflicte ja no es va utilitzar per al culte. El 1966, la Santa Seu va autoritzar la seua venda, i aquell mateix any va ser comprada i enderrocada per Salvador Tormo Brotons. Aquell any, Salvador Tormo va adquirir també (mitjançant una permuta amb una casa que tenia al carrer Major) aquesta casa del número 2 on es troba la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. L’any 1991, en enderrocar-se els tallers Tormo (empresa creada l’any 1919) per a construir els pisos nous que miren al riu (ronda Poeta Calzada números 3 i 5), Francisco Tormo Herrero va advertir els responsables de la demolició que havia notat un sacseig preocupant en sa casa. Malgrat que eren sabedors que estaven picant els fonaments de la muralla medieval de Borriana, ni els treballadors ni els responsables de l’obra van corregir aquella actitud. El resultat va ser l’enfonsament de quatre cases del carrer la Sang (una d’elles la de la imatge), que van quedar partides per la meitat i a la vista dels vianants que passaven per vora riu. D’altra banda, ací estava un dels dos (o potser tres) baluards de la muralla de la Borriana medieval, que va ser enderrocat l’any 1945 per a fer l’ampliació dels tallers Tormo. Al segle XIII, la casa on està el panell pertanyia probablement al cristià Guillem Assalit, i les contigües del mateix pany (fins a topar amb la perpendicular que va a la plaça de sant Pere) a Guillem de Pont i a Beiah Alí. Enfront (en direcció al carrer santa Teresa) estaven les cases de Luppi d’Oliva i de Macello. Entre l’any 1870 i el 1874, va funcionar en el carrer (on després estaria la fàbrica de llimonades de Bautista Ribes Saborit) una gallera propietat de José Sabater Gallego (que havia estat primer al carrer de la Divina Pastora). L’últim porrat que es va celebrar va ser el de l’any 1945, perquè el següent es va produir la gran gelada. En homenatge a la Mare de Déu dels Desemparats, el carrer s’adornava amb gallardets i branques de pi que portaven els joves; a banda dels tramussos, faves i cacaus de rigor, tot el veïnat sopava al carrer. La festa era amenitzada normalment per una xaranga de quatre músics que es deia “La murga”: Vicentet “el ceguet” tocava la guitarra, Nelo “l’espardenyer” l’acordió, i hi havia també pandereta i algun altre instrument. Era de tradició encendre ciris a la Mare de Déu i pujar-los davant de la imatge. El carrer mai ha tingut una imatge d’escaiola, i aquest panell ceràmic no va ser emblanquinat durant la guerra civil. En maig de 2006, com a resultes de l’enderrocament de la casa núm. 5 (just enfront de la imatge), es va descobrir un cementeri jueu, documentat al llibre La Aljama de Judíos de Burriana (siglos XIII-XV) (de J. R. Magdalena Nomdedeu); l’any 1326, el rei Jaume II, com a conseqüència del creixement demogràfic, va autoritzar l’habilitació d’un cementeri per als jueus, per tal d’evitar-los el trasllat a Morvedre (Sagunt). |  |
· Testimonis: María Gracia Ríos Ferrer, María Borillo Ríos, Francisco Tormo Herrero.
· Datació aproximada del panell: 1843.
· Festivitat: dissabte del segon diumenge de maig.
· Descripció: dins d’una capella rectangular envoltada d’un marc en forma de dosser, el panell està format per 12 peces (4 × 3) de 19,6 cm de costat; la capella rectangular (de 16,6 cm de fonda) mesura 78 × 60 cm, i els marcs laterals són de 15,5 cm; entre el suport del fanalet i l’estampa hi ha 43 cm. Catalogat i protegit (PGOU 1995).
Fotos: V. Martí.
Des de la Ronda Poeta Calzada, vista de les cases caigudes del carrer de la Sang (8 de desembre de 1991).
Arxiu fotogràfic S.G.B.
