C. Beata Mariana, 30

(la b.^ta mariana de jesus.)

La notícia més antiga sobre els propietaris de la casa on està situada es remunta a l’any 1880: la família dels Palau, besavis d’Amparo Belenguer Palau, veïna del carrer. Aquesta imatge va ser fabricada molt probablement cap als anys 1795-1800, a partir d’una xilografia del repertori de la impremta Laborda de València (col•lecció del Museu de Belles Arts). Per la forma de la seua orla (fulles d’acant enllaçades en S), podem suposar el seu origen en les Reales Fábricas de Azulejos dirigides aleshores per Marcos Antonio Disdier (segons estudi de Pérez Guillén, 1991, pàg. 441). La representació iconogràfica de la beata (i després santa) és l’habitual: en estat de levitació i adorant la creu plantada entre núvols, amb els braços oberts, amb hàbit mercedari blanc i escut de l’orde en escapulari. L’estampa va ser emblanquinada durant la guerra civil del 1936-39; la persona que li va rascar la calç en acabar la guerra va ser Teresa Gual Esteve, aleshores veïna del carrer. Abans de la reforma de la casa, el panell estava un metre més cap a l’esquerra (cap al carrer Ausiàs March), dins d’un nínxol rectangular. Durant el temps que van durar les obres, els taulellets es van guardar al número 20, en casa de Lola. La recol•locació al seu lloc actual es va fer l’any 1972. El porrat d’aquest carrer era molt famós, especialment a partir de 1950. Les festes se celebraven la setmana del 20 de setembre. La primera nit es vetlava la imatge i, el dia de la festa, hi havia missa a l’església de la Mercè. A banda de les traques diàries, al final s’oferia sempre un castell de focs d’artifici. Les activitats eren molt variades: per als xiquets hi havia cucanyes, xocolatada, corregudes de sacs, moneda dins de la tina, paelló emmascarat... Els veïns organitzaven concursos en els quals participava gent de tot el poble: un concurs de lletjos, un concurs de mantons de Manila... Es realitzaven funcions de teatre en valencià (normalment dues nits): l’escenari s’instal•lava al cantó del carrer Ausiàs March i, el dia següent, era desmuntat i muntat al cantó del carrer sant Serapi; els primers llocs corresponien als primers números de les cases, i així fins a completar la numeració. El públic més allunyat (en la corba del carrer sant Serapi) solia cridar: «Que xillen els artistes, que ací no ho sentim!». El decorat es confeccionava amb cortines i llençols, i l’apuntador s’amagava darrere d’un paravent format per dos aros de caixa de sardines de bóta. Els actors més famosos eren: José Borja “el Baoro” (barber del carrer), Enrique Badimón “Xona”, Bruno “el xurrero”, Antonio Martí “fogassa” (que també tocava l’acordió), Vicente Emo (que ja actuava als quinze anys), Lola “la bover” i Fina Regal. Encara algú recorda el títol d’una obra: Colombaire de profit. Hi havia fins i tot funció de “varietés”, i venien artistes del teatre Russafa de València. Els joves del carrer les esperaven a poqueta nit a l’estació de tren i, com que no hi havia taxis, les portaven al quadre de la bicicleta fins al lloc de la funció. L’endemà, a les 6 del matí, les tornaven a portar a l’estació i se n’anaven en el tren correu cap a València. Tenia molt d’èxit el bou pel carrer, que era de fusta i estava cobert amb una lona de taques blanques i negres, amb esquellot inclòs, baix de la qual s’amagaven dos joves. La primera aparició la va fer, per sorpresa, des del magatzem de Calpe del carrer Ausiàs March (actualment ampliació del col•legi de la Consolació), tot provocant escenes de pànic entre el veïnat, que sentia l’esquellot i s’imaginava que era un bou de veritat. En una ocasió, els veïns van torejar un “xoto”, que s’havia guardat al corral de Lola “la bover”. El carrer va arribar a pagar una imatge en escultura de la beata (i també dos vestits), que presidia la festa. Habitualment s’exposava en una casa, però un any van decidir deixar-la dins de la Mercè durant les festes. En anar a recollir-la, el rector es va negar a tornar-la, i no va consentir tampoc que es traguera de l’església (on encara està); aquesta actitud del capellà va ser molt criticada pel veïnat i va provocar un desànim general, que va col•laborar al decaïment i a la posterior desaparició de la missa anual, de la novena i del porrat. La novena incloïa la recitació d’una cançó que, entre altres versos, deia: Oh gloriosa mercedaria, oh Mariana de Jesús, que por tus santos ejemplos guíes nuestra juventud. L’últim any de porrat va ser el 1958. Aquest carrer sempre ha conservat el mateix nom des de la seua creació l’any 1843 (excepte durant la Segona República, que es va dedicar a Menéndez Pallarés). Juntament amb el carrer Sant Serapi, era una via natural de pas de les cavalleries i carros que anaven cap als magatzems més arrimats a la carretera del Grau. Enfront mateix del carrer Beat Ripollés, en la façana de la casa número 1, hi havia fins als anys 1960 un panell de ceràmica que representava un cavall al galop, alertant així del perill. Mariana de Jesús de Paredes y Flores (que dóna nom al carrer) era originària de Quito (Equador) i va viure entre 1618 i 1645. Des de molt joveneta va destacar per les seues virtuts i capacitat de sacrifici. En no ser admesa en el convent dominic de Santa Caterina, va decidir viure en sa casa com a religiosa contemplativa. Va ser beatificada pel Papa Pius IX (1853) i elevada als altars per Pius XII (1950). Molt probablement, la seua canonització l’any 1950 va impulsar la devoció per ella i les celebracions religioses i festives del carrer. Abans dels canvis econòmics i socials dels anys 1960-70, el carrer de la beata Mariana tenia molta activitat comercial; hi havia tres tendes (la de Carmen, la de Rosario i la de les “reules”), un forn de pa (el de “fogassa”), una carboneria, una lleteria, una verduleria (de la Regal), una garroferia (el “garrofero”) i una barberia.

· Testimonis: Fina Regal, Antonio Martí Ferrer, Agustín Abella, Josefa Diago, Florentina Ferrer, Dolores Domingo, Salvador Reula, Vicente Diago Bodí, Amparo Belenguer Palau, Teresa Gual Esteve, Vicenta Valls, Vicente Font Fortea.

· Datació aproximada del panell: 1800 (potser estiguera en la façana d’una alqueria primigènia, abans d’obrir-se carrer l’any 1843).

· Festivitat: 17 d’abril (tradicionalment cap al 17 de setembre, entre les festes de la Misericòrdia i de la Mercè).

· Descripció: 12 peces (4 × 3) de 20 × 20 cm (inclosa una orla foliar de 5 cm). Catalogat i protegit (PGOU 1995). Fotos: J. Verdegal.

El carrer Beata Mariana en 1947.

Arxiu fotogràfic S.G.B.