C. Sant Blai, 1

Imatge recent del patró de Borriana instal·lada en el balcó de la casa, realitzada per l’artista Juan Dualde (era en origen un encàrrec de la seua dona). El carrer existeix aproximadament des de l’any 1755; en aquell temps tenia 38 cases i 118 habitants, entre els quals estaven els mestres teixidors V. Sans (a l’actual número 5) i J. Martí (al número 9). Encara que la seua denominació oficial sempre ha sigut sant Blai (excepte en el període republicà, que es va dir del Poble), el nom popular era carrer de l’Hospital (que ja existia l’any 1500) o del Calvari. Sant Blai, que va ser bisbe de Sebast (Armènia) i probablement metge, és l’advocat del mal de coll i de gola, així com el protector dels xiquets. A causa de les persecucions anticristianes del seu temps, es va retirar en una gruta, on va portar una vida eremítica. En retornar a Sebast, va curar un xiquet moribund que tenia una espina clavada en la gola. Va ser empresonat, apallissat i decapitat. La famosa cançó del grup de danses l’Arenilla ens recorda una estrofa ben popular: Pare sant Blai de Borriana / a festes li solen fer / bous, traques i corregudes / el dia tres de febrer. Un altre esment al carrer podem llegir-lo en l’estrofa d’una cançó: Pel carrer de sant Blai / diuen que no hi ha fadrines; si les sapieren buscar / n’hi ha com a roses fines. Segons la tradició, el retaule original que representa el sant va ser descobert després de la Reconquesta (i amb motiu d’una riuada) d’entre les runes d’un temple primitiu. Sembla també que la devoció del sant va ser introduïda pels aragonesos de Daroca i Alfajeria que acompanyaven les tropes del rei Jaume I (que es van instal·lar al carrer Major). La fira de sant Blai va nàixer precisament a causa de la gran afluència de gent que acudia a l’ermita. De les moltes activitats festeres que s’han fet al llarg del temps per sant Blai, cal recordar “la font del vi”, instituïda l’any 1854 pel gremi de vinaters en honor del sant, que brollava a la matinada del dia 3 de febrer just enfront de l’Hospital Municipal, i a la que cada celler duia el seu millor vi. En l’acta de sessions de la Corporació municipal del 5 de gener d’aquell any podem llegir: «Se acuerda hacer una fuente de vino el día 3 de febrero con motivo de las fiestas de San Blas. En días sucesivos toros por la villa y en la plaza de San Fernando (el Pla) y corridas de caballos en el camino de la Cosa y por la noche baile público». Durant molts anys (fins al 1993), el promotor d’aquesta original font de vi va ser Evaristo Tormo Felip (†2002), propietari de la fàbrica de llimonades La Revoltosa. Aquesta tradició va ser recuperada definitivament de l’oblit l’any 1976 per l’Agrupació Borrianenca de Cultura, quan era Síndic Major Vicent Franch i Ferrer. Per conveni signat el 6 de gener del 1867 entre l’alcalde i la superiora de la Congregació de la Conso-lació, les monges eren les encarregades de mantenir l’ermita de sant Blai, de servir a l’hospital i de l’educació de les xiquetes del col·legi. L’ermita de sant Blai com la coneixem és el resultat de l’enderrocament i reedificació de la vella (per suscripció popular), aprovats per l’Ajuntament el 30 d’abril del 1882; l’alcalde era Bautista Monfort i el rector mossèn Joaquín Jardí. La primera pedra es va posar el 22 d’agost d’aquell any, sota les ordres de l’arquitecte Salvador Forç, que va seguir un estil d’historicisme neoclassicista. Al terra de la mateixa entrada pot llegir-se en lletres ben grans: pavimento construido a expensas de francisco monsonis y peris  año 1890. Aquest temple dedicat a sant Blai està catalogat com a edifici protegit. Al costat del Calvari, hi havia per l’any 1887 el Teatre Cachol, i en la mateixa plaça el Pou de Sant Blai, un pou públic que encara donava aigua l’any 1901 i que va ser reomplit de terra el 1916. Amb motiu de les primeres festes en honor a sant Blai del nou segle xx, l’Agrupació Científico-Literària “La Grillera”, precursora en certa manera de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, va organitzar un certamen extraor-dinari el dia 10 de febrer del 1901, en el qual van ser premiats molts i valuosos treballs literaris i científics, composicions musicals, pintures, retrats al llapis i construccions artístiques; la Flor Natural se la va endur el poeta José Calzada Carbó, que té dedicat un carrer i del qual és la lletra de la Marcha de la Ciudad o himne a Borriana. Una modista del carrer sant Blai (Dolores Pérez González), que vivia al número 9, ens conta que cap als anys 1950, les clientes i conegudes que participaven en la processó de sant Blai i havien fet la promesa d’eixir descalces deixaven a la porta de sa casa les sabates, cosa que també passava en altres carrers els dies de processó.

· Testimonis: Evaristo Tormo Felip, Ana González Céspedes, Dolores Pérez González, Juan Dualde Molés.

· Datació de la imatge: 1997.

· Festivitat: 3 de febrer.

· Descripció: 4 x 3 peces de ceràmica de 15 x 15 cm, dins d’un marc de fusta de 3,5 cm.

Vista des del riu Anna de l’ermita de sant Blai i de l’hospital (1890 aproximadament).

Arxiu fotogràfic S.G.B.