C. Sant Bru, 49

El carrer existeix des de mitjan segle XIX, i potser que fóra dedicat a sant Bru (nascut a Colònia i fundador l’any 1084 de l’orde de la Cartoixa) perquè el carrer del costat (santa Anna) portava antigament el mateix nom: carrer de la Cartoixa. El nom del carrer va ser substituït l’any 1937 pel de Rimski Korsakov, tot recuperant el nom tradicional l’any 1939. Durant la transició democràtica, el carrer va estar a punt de dir-se “Carrer de les corts dels pastors”, perquè en la casa de sant Bru havia viscut antigament el vaquer Pascual de Marsá, i allí es reunien tots els vaquers per a tractar dels seus assumptes (només en aquest carrer hi havia tres vaqueries). Abans de la guerra civil ja se celebrava la festa del sant, però s’avançava normalment al segon dissabte de setembre, perquè en octubre sempre solia ploure. En temps de la guerra, la casa on està situada la imatge de sant Bru, que era la vaqueria de Batiste Rubert (“el rei de la pona”), va ser assaltada a les 11 del matí per tres milicians del poble; van accedir a la capelleta obrint una porteta des de l’interior de la casa i van llançar al mig del carrer la imatge del sant (que també era de guix). Aquest acte va ser presenciat per molta gent del carrer. La vella imatge representava un sant Bru vell i calb, amb una pedra en la boca, sense la creu però amb una calavera en la mà. En aquell moment, Dolores Ferrer Agut (casada amb Vicente Mainer Piquer) va fer la promesa que, si la seua família se salvava de la guerra, pagaria una nova imatge. En efecte, l’any 1944, a la ciutat d’Olot (on vivia la família, i on es fèien moltes imatges de sants), Dolores Ferrer va comprar aquesta imatge de guix (que representa el sant de novici), la qual va ser portada a Borriana en el camió del seu marit Vicente (transportista d’ofici) i instal•lada en la capella actual. Per la festivitat del sant (el 6 d’octubre), el carrer va celebrar un gran festa, a la qual va assistir bona part del poble. La imatge va ser portada en processó a l’església d’El Salvador, on va ser beneïda pel rector. Amb motiu d’aquella primera processó, el carrer va llogar un grup de pastorets i pastoretes amb arquets, que els anys següents van ser substituïts per xiquets i xiquetes. A partir d’aquella data, cada any el carrer feia processó (les dones portaven mantellina, “teja” i ciri), que era acompanyada per un dolçainer i la banda de música, missa pels difunts, novena i rosari (que es resava a les tres de la vesprada just davant de la casa del sant). El carrer no muntava dosser, però la imatge era adornada amb flors. En el porrat es menjaven cacaus i tramussos, es preparaven coques, moniatos al forn i pastes diverses, i era amenitzat per una orquestra de cinc músics i un cantant (habitualment Vicent “el rullet”, veí del carrer i músic de plats de la banda municipal, i també Nebot), que se situaven en un taulat. Tot se sufragava amb la participació del veïnat en rifes. També era tradicional repartir una estampeta del sant com a recordatori, així com disfressar-se i organitzar passacarrers (les ànimes de la disfressa eren Vicenta Mainer i Batiste Rubert). Per a l’ocasió (i també en altres circumstàncies), Batiste Rubert amollava jònecs pel carrer (que passaven també pel veí de santa Anna), amb els quals gaudien tots els xiquets i majors de la contornada. Els veïns del carrer sant Bru rivalitzaven amb els de santa Anna a l’hora de celebrar el seu porrat. Segons queda recollit en una estampeta conservada, els clavaris de l’any 1954 van ser Salvador Montoliu Gascó i Dolores Gil Taurá. En l’actualitat, per la festivitat del sant només es resa una novena i un rosari, i de vegades s’encomana una missa per als difunts a l’església de les dominiques. Diu la tradició que sant Bru era un gran predicador i que, de tant de parlar, els seus enemics li van picar la boca amb una pedra; de fet, hi ha un quadre del pintor Francesc Ribalta titulat San Bruno en actitud de pedir silencio. Un refrany ben nostre diu: «Sant Bru, tant cada u». Segons una altra tradició, sant Bru portava una pedra a la boca per aprendre a parlar bé, perquè tenia el defecte de quequejar. A Borriana, als xiquets que parlaven massa se’ls amenaçava amb la frase: «Et posaré una pedra a la boca com sant Bruno».

· Testimonis: Vicenta Mainer Ferrer “la mainera”, Dolores Mainer Ferrer “la mainera”, Glòria Muñoz Granell, Josep Miquel Olivares Queral, Ana González Céspedes.

· Datació aproximada: 1940.

· Festivitat: 6 d’octubre o 21 de desembre.

· Descripció: Descripció: la imatge del sant mesura 90 cm d’alçada, i està protegida per una urna o capella de ferro i vidre.

Fotos: V. Martí.

Amigues i veïnes del carrer Sant Bru (1934); al fons, l’Escorredor.

Arxiu fotogràfic S.G.B.